EL CARGOL TERRESTRE (Helix Aspersa)

 

De cargols en trobarem per qualsevol racó d'un jardí o d'un hort. D'un cop d'ull els podreu veure per la seva gran closca.
El que se sol trobar més sovint és l'anomenat cargol sapenc (Helix Aspersa), de color marró fosc amb bandes més clares.

El cargol és un mol·lusc gastròpode pulmonat, amb una conquilla enrrotllada en espiral que vària segons l'espècie. En el cap hi tenen 4 tentacles cilíndrics, dos inferiors i petits i dos superiors, més llargs i retràctils. Els ulls simples estan situats a l'extrem dels tentacles llargs i els petits tenen una funció tàctil. El peu és de forma allargada, d'epidermis rugosa i porta una glàndula mucosa que segrega la bava. 

La primavera és un bon temps per anar a cercar cargols: l'hora més profitosa és el capvespre d'un dia càlid i humit.
Els trobaràs sempre en llocs on els raigs del sol no els toquin massa directament.
 

Quan arriben els mesos freds, els cargols hivernen. Aleshores cal buscar-los entre les esquerdes de les parets i els murs.

Es fiquen dins la conquilla i la tapa fabricant a la base un mucus sec amb més o menys càrrega de matèria calcària.

El cargol és un animal hervíbor, és a dir menja plantes i també necessita ingerir calci, per la conquilla.

Quan envaeixen un conreu hi fan veritables estralls. Són doncs animals perjudicials per a l'agricultura. 

D'altra banda, els cargols, són força apreciats com a menjar.

No hi ha cargols mascles ni femelles, sinó que en un mateix cargol hi trobem els òrgans sexuals masculins i femenins. Malgrat això, no es fecunden ells mateixos sinó que calen dos individus:
La part masculina d'un cargol fecunda els òrgans femenins de l'altre. Al mateix temps, el segon cargol fecunda el primer. Un cop efectuada la còpula es separen, més tard pondran els ous.

Fan la posta posant el cap en un forat semblant que la conquilla tapa. Aquest forat pot tenir una profunditat de 4 o 5 cm i s'hi poden trobar fins a una seixentena d'ous en cada posta.

Informació del blog: Animals del nostre entorn - Fauna i flora

EL CARGOL

–Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: –Cargol, treu banya!–
mig em moro de poruc.

(Josep Carner: Bestiari)