L'escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis) de Benifallet

L'escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis) és un dels representants més grans de la família dels escarabeoïdeus als Països Catalans . Els escarabats adults tenen una llargada de 20-40 mm i poden volar.

Els mascles  ostenten una banya corbada cap enrere sobre el cap, mentre que les femelles presenten un escut corni llis.

Les larves, de fins a 120 mm, s'alimenten de soques mortes i es desenvolupen a les rouredes, tot i que l'espècie també ha colonitzat altres biòtops. Els adults, en canvi, s'alimenten de la saba dels arbres durant la seva curta vida. Es poden observar volant les nits d'estiu. 

ESCARABATS

Lents, lluents,

per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.
 
           Narcís Comadira

 

Apidae borinot comú (Bombus terrestris)

Insecte de l’hivern

Es caracteritza per tenir el final de l'abdomen de color blanc i per ser un borinot de mida molt gran. La reina fa de 2 a 2,7 cm de llarg mentre que les obreres fan d'1,5 a 2 cm.

Pot volar fins a 13 km del seu niu però normalment la distància es redueix a fins 5 km.

El borinot comú (Bombus terrestris) forma colònies a sota terra aprofitant caus de ratolins i arriben a  més d’un metre de fondària (podeu construir un cau per borinots amb una caixa  enterrada  tapada amb pedres i un tub connectat a l’exterior, posar una malla per que no entrin altres visitants com ratolins o alguna serp).

La reina comença la seva activitat ben aviat, cap al març (a vegades si fa bon temps podeu veure reines inclòs al febrer) quan troba un lloc idoni (un cau) comença a posar ous fertilitzats que corresponen a femelles obreres (les reines poden escollir el sexe de la seva descendència i si es reina o obrera) que al cap d’unes setmanes treballaran per la colònia, aquesta pot arribar a tenir fins a centenars d’individus. Més endavant la reina posa ous no fecundats que donaran lloc a mascles. 

Al arribar la tardor la darrera generació produeix noves reines joves que fan la còpula amb els mascles, les obreres i mascles moren  abans de l’hivern i només queden les reines fecundades que hivernen i cap el març surten a la recerca d’un lloc per niar. Hi ha moltes espècies de borinots, la més comuna a les nostres contrades és el borinot comú.

El so que emeten és degut a la vibració del músculs alars que fan pujar la temperatura corporal fins a 30 graus (pensem que  comencen a volar al febrer i fa una mica de fred). Per altra banda els borinots són utilitzats freqüentment com a pol•linitzadors de cultius com per exemple els tomàquets, de fet venen “kits” amb varis exemplars de reines, obreres i mascles per cultius intensius (hivernacles especialment) el seu ús  es deu a què tenen algunes avantatges sobre les abelles, ja que són més grans i treballen més hores, per tant visiten més flors (de 20 a 30 per minut), són menys selectius i treballen a menors temperatures.

Informació de Viquipèdia i de CISTUS

                                                                 BORINOT

                                                                     Vestit
                                                                 d'un or cansat
                                                                 canta les hores
                                                                 de les flors

                                                                 vell borinot
                                                                 que véns
                                                                 a veure què llegeixo

                                                                                          Albert Ràfols-Casamada

Blauet (Alcedo atthis)

És el més acolorit d'entre els ocells aquàtics,  nidifica en forats excavats en talussos terrosos vora l'aigua i és força sensible a l'estat dels corrents fluvials i masses d'aigua.

La coloració és de les més vistoses i cridaneres de l'avifauna catalana i consisteix fonamentalment en un contrast entre el dors turquesa i el dessota rogenc amb la gola blanca. El bec és negre i les potes que no presenten escates dures són vermelles.

El seu aspecte és rodanxó rematat per un bec extraordinàriament llarg i punxegut, amb ales arrodonides i cua molt curta. La seua morfologia  aerodinàmica està especialment capacitada per a penetrar rabent a l'aigua des d'una certa altura per tal de caure de forma precisa sobre peixos i diversos animalons aquàtics. El bec robust i poderós, i en forma de punyal, constitueix una eina fonamental en el procés, perfectament adient per a penetrar l'aigua sense resistència i alhora immobilitzar fermament les esmunyedisses preses.

És un ocell solitari i d'hàbits discrets, que es posa en branquillons o canyissos marjalencs que pengin sobre l'aigua, des d'on albira les possibles preses.

Vol ràpid i rectilini, amb rapidíssims batecs d'ales. Vola a baixa altura sobre les aigües bo i mostrant el turquesa del dors i el blau de la cua del carpó, de manera que sembla que deixi una estela blava. Aleshores emet un so agut i baix, poc audible, però tanmateix molt característic.

Hiverna regularment als Països Catalans.

S'alimenta fonamentalment de peixos i alevins i, en menys mesura, d'artròpodes aquàtics i llurs larves.

És un ocell no gaire abundant com a reproductor als Països Catalans i que sembla que en els darrers anys ha sofert una acusada davallada, no gens aliena al grau de contaminació de les aigües i al paral·lel ús de pesticides.

En talussos terrosos excava una galeria profunda (de fins a un metre de longitud) acabada en una cambra més ampla, majoritàriament vora l'aigua, on pot fer dues postes anyals.

Tot i que hi ha una població reproductora i probablement sedèntaria arreu dels Països Catalans, és en l'època de pas quan és més abundant, essent llavors quan es pot observar allunyada dels corrents fluvials.

Il·lusions óptiques:La jove i l'anciana

La jove i l'anciana: Hi són totes dues en el mateix quadre. Es pot veure una anciana parisina i una jove a la Toulouse-Lautrec. Fixa-t'hi be

Il·lusió òptica: Quin elefant!!!

Quines són les potes de veritat d'aquest elefant? 

Praxinoscopi teatre. Museu del Cinema de Girona

El praxinoscopi teatre fou inventat per Émile Reynaud el 1879. Aquest aparell utilitza el mateix sistema que el praxinoscopi per animar les imatges, una mena de zoòtrop, substituïnt les ranures del tambor per mirallets a l’interior d’aquest. La diferència amb el praxinoscopi és que en aquest aparell les imatges en moviment són vistes a través d’un vidre que reflecteix una imatge fixe latent que és l’escenari.

El Daguerreotip. Museu del Cinema de Girona

En aquest vídeo podreu veure una recreació de com es feia un daguerrotip segons el procediment inventat per L. J. M Daguerre i N. Niépce. Aquest aparell fou presentat al món l’any 1839.

Els daguerreotips es distingeixen d'altres procediments fotogràfics perquè la imatge es forma sobre una placa de coure platejat. És a dir, només és un daguerreotip si el suport és d'aquest tipus.

La imatge revelada està formada per partícules microscòpiques d'aliatge de mercuri i plata, ja que el revelat amb vapors de mercuri produeix amalgames a la cara platejada de la placa. Prèviament, la planxa es sotmetia a vapors de iode perquè fos fotosensible.

Kinora. Museu del Cinema de Girona

Kinora Bond’s Ltd (Gran Bretanya, 1912). Aparell inventat pels germans  Lumière el 1896 per a ús domèstic. Consistia en una combinació de la  tècnica del folioscopi i del mutoscopi. Cada fotograma de la pel·lícula  correspon a la imatge de cada cartolina del rotlle que es fa girar. En  una època on encara l’efecte de la fotografia en moviment tenia molt  d’impacte, aquests aparells pertemien veure un petit film a casa, sense  necessitat de disposar dels cars projectors cinematogràfics.
   

Praxinoscopi amb caixa de música

Vaig anar al museu del cinema a Girona, és impresionant , us el  recomano que el visiteu amb els nens-es.

El museu és una bona eina per totes les escoles que vulguin treballar la història del cinema i la comunicació audiovisual.

Té uns aparells una miqueta estranys, però formen part d'aquesta història,  els he trobat en el bloc del servei educatiu del Museu.

Praxinoscopi amb caixa de música construit entre 1885 i 1895 per l’empresa E. Hartmann-Bahon (Sainte Croix, Suïssa), prenent com a base el praxinoscopi creat per Émile Reynaud el 1877 a França.

Bitxac comú femella (Saxicola torquatus) Muscicapidae

Bitxac

El xic bitxac bitxaqueja

a la punta d’una branca

o del mànec d’una aixada.
Cop de cua i cagarada!
Per això de cagamànecs
té la fama ben guanyada.

Celdoni Fonoll. Veus d’ocells. Barcelona: Lynx Edicions, 2000

 

 

• Fa 13 cm de llargària total.
• Presenta colors variats.
• Cua curta i cap gros que adopta, sovint, una postura erta.
• Presenta unes taques blanques a les coberteres majors de les terciàries visibles en vol i quan està aturat.
• Ulls, potes i bec de color negre.
• A l'estiu, el mascle té el cap i el dors de color negre, unes taques blanques al coll, a les ales i al carpó i el pit rogenc.
• La femella és semblant amb uns colors més apagats i no tan contrastats.
• Els joves són més pàl·lids i no presenten el cap tan fosc com en els adults.

Cria a matollars, marines, vores de secans, pastures amb arbusts dispersos i clarianes de boscos (a l'hivern ocupa els mateixos hàbitats). 

Al març-juny el bitxac comú femella fa un niu vora el terra, amb molsa, herba i pèl, hi pon 5 o 6 ous, els cova durant 14-15 dies i alimenta els pollets que en neixen durant 13 dies, amb l'ajut del pare, fins que aquests deixen el niu.

• És molt habitual de trobar-lo aturat dalt d'una branca, als cims dels branquillons, cables de telèfon, etc., espiant els insectes i aràcnids del sòl, que, com ell, viuen en terrenys oberts amb no gaire vegetació.
• És sedentari.