Cercar en aquest blog

diumenge, 26 de febrer de 2012

Educar és escoltar



Educar és bàsicament exemplificar i, sobretot, saber escoltar. Educa millor –més eficaçment– qui ensenya poc i escolta molt. Si educar és bàsicament oferir capacitat d'escolta i oportunitats de mostrar exemples vitals des d'un mateix, des del comportament de l'educador (mare, pare, mestre...), llavors l'educació dels nostres infants s'hauria de basar principalment en la vivència d'unes relacions de proximitat, afecte, confiança i també de respecte i responsabilitat.

Darrerament s'ha generalitzat la concepció que l'educació dels nens i nenes, dels nois i noies i, en general, de tota la població, és un afer col·lectiu. Tots eduquem perquè tots vivim en societat, donant exemples i contraexemples als altres. I cada agent educatiu ha de començar per reconèixer la seva part de responsabilitat en l'acció educativa que protagonitza. Les famílies interrogant-se sobre quins models i oportunitats educatives ofereixen als seus fills. I entre aquestes oportunitats quines són veritablement d'escolta de tot allò que ens voldria dir el nostre fill o filla, sense judicar cada comportament, cada idea, cada opinió; donant temps al temps i oferint confiança i recolzament incondicional en la part afectiva i serena –i si cal crítica– en altres aspectes on puguin sorgir discrepàncies. Abans de traslladar la responsabilitat a l'escola, als mitjans de comunicació, a internet o als amics dels nostres fills, busquem les pròpies mancances en les nostres accions i reconeguem si hem invertit prou temps i dosis de comprensió en la coneixença i acompanyament vitals dels nostres fills i filles. Per la seva banda, els mestres i els professors, abans de jutjar les famílies dels seus alumnes, cal que les puguin escoltar i sàpiguen fer-ho sense prejudicis previs, sense voler alliçonar sobre com han d'educar els seus fills. Escoltar i comprendre sempre ha ser previ al suggeriment o a la demanda de compromís.
 
Vivim en una societat on no disposem de prou temps ni d'habitud per escoltar les raons dels altres, per contemplar i descobrir la persona que es troba davant nostre en tota la seva complexitat. A voltes tan propera com és i tan desconeguda com se'ns mostra. Quantes famílies es queixen que no coneixen prou els seus fills; nois i noies –sobretot nois– que no saben explicar què els passa, ni què senten... que no saben expressar els seus sentiments. Pensem si han tingut l'oportunitat d'aprendre'n des de l'exemple familiar pròxim. I quants mestres i professors s'adonen, a l'acabar un curs –tot i que els costi reconèixer-ho– que han tingut alumnes dels quals ho desconeixen gairebé tot i que, comptat i debatut, no han pogut més que invertir uns minuts al llarg del curs per parlar amb ells d'aspectes personals i extraescolars, en definitiva, per tractar de les seves vides.

Necessitem mestres tutors que acompanyin el nen i la nena durant períodes escolars llargs, que esdevinguin autèntics referents en l'aspecte instructiu però també en el vessant personal, que mantinguin una relació més intensa, continuada i compromesa amb la família en la dimensió educativa. Aquesta confluència basada en el respecte i la possibilitat d'escoltar-se mútuament sense apriorismes revertiria, sens dubte, en la millora de la qualitat educativa d'un infant que esdevindria doblement guiat (per la família i l'escola) en facilitar-li una xarxa afectiva i de seguretat de prou calat perquè, al seu torn, li facilités l'aventura de la conquesta de l'autonomia personal i del compromís amb els altres com a valor viscut des de l'exemple ofert pels seus referents educatius.

 Publicat al diari  Avui  i les imatges són de google imatges